Cada element del rellotge en què esteu llegint això va ser inventat per algú, en algun lloc, per una raó que normalment no tenia res a veure amb el que es va convertir.
El Caire ens va donar el dia. Els astrònoms egipcis van dividir el cel en 36 grups estel·lars —decans— i els van utilitzar com a rellotge nocturn: dotze eren visibles durant una nit sencera, de manera que la nit va tenir dotze hores i el dia va tenir dotze per igualar. D'aquí ve la jornada de 24 hores, i no s'ha revisat mai. El mateix sistema va produir un any civil de 365 dies, que Egipte es va negar a donar un dia de traspàs, de manera que el seu calendari va vagar cap enrere a través de les estacions i va trigar uns 1.460 anys a tornar a coincidir amb la sortida de Sírius.
Atenes guarda la màquina. El mecanisme d'Antikythera, extret d'un naufragi el 1901 i reconegut com un dispositiu d'engranatge el 1902, es va construir al voltant del 150-100 aC. Va predir els eclipsis, va seguir el moviment irregular de la lluna, va mostrar els planetes i va comptar enrere el cicle olímpic. No va aparèixer res de complexitat comparable durant 1.400 anys.
Roma ens va donar el calendari. El 1582 Gregori XIII va suprimir deu dies i, el que és més important, va fixar la regla dels anys de traspàs: divisible per quatre, excepte segles, tret que fos divisible per quatre-cents. Aquesta regla s'executa silenciosament a tots els dispositius de la Terra.
Chicago ens va donar la zona horària. Abans del 18 de novembre de 1883, Amèrica del Nord funcionava amb aproximadament tres-cents temps solars locals. Els ferrocarrils simplement van imposar cinc zones a un continent (quatre als Estats Units) sense demanar permís a cap govern. Els rellotges de Chicago es van endarrerir nou minuts i trenta-dos segons, i la ciutat va tenir migdia dues vegades aquell dia.
Londres ens va donar el zero. El 1884, els delegats de vint-i-cinc països van votar que la longitud zero passaria per l'Airy Transit Circle de Greenwich. Cada zona horària de la Terra es mesura des d'aquesta línia, que, com va revelar més tard el GPS, es troba a uns 102 metres d'on cau el meridià de referència modern.
París ens va donar el metre, mesurant un arc de meridià de Dunkerque a Barcelona enmig d'una revolució i d'una guerra. Després va mantenir la paraula "Greenwich" completament fora de la seva llei horària: des del 1911 l'hora legal era "l'hora mitjana de París, retardada 9 minuts i 21 segons", fins que l'UTC va substituir la fórmula el 1978.
Wellington ens va donar l'horari d'estiu, en forma d'un document llegit a la Wellington Philosophical Society el 1895 per un entomòleg que volia més llum del vespre per atrapar arnes. Se'n va riure.
Berlín ens va donar l'horari d'estiu en la forma que va arribar a aplicar-se: una ordre emesa el 6 d'abril de 1916, que va entrar en vigor el 30 d'abril, per estalviar carbó en temps de guerra. En dos mesos, la major part d'Europa l'havia copiat, inclosos la Gran Bretanya, França i Portugal, tots en guerra amb Alemanya.
Copenhaguen ens va oferir el rellotge més ambiciós mai dissenyat per una sola persona: el Verdensur de Jens Olsen, dotze moviments, 15.448 peces, enrotllat a mà cada setmana, amb un engranatge que completa una revolució cada 25.753 anys.
Zuric ens va donar el més disciplinat: un rellotge de l'estació la segona agulla del qual s'equivoca deliberadament durant 58,5 segons de cada 60, arriba d'hora i esperant, perquè pugui estar exactament correcte en l'únic instant que importa.