Alguns països són prou amples perquè el sol surt amb hores d'entre els seus dos extrems. Cadascun d'ells ha hagut de decidir si el rellotge ha de seguir el cel o l'estat. No tots van decidir de la mateixa manera.
Beijing: la Xina té uns 5.000 quilòmetres d'amplada i abasta cinc zones horàries geogràfiques d'aproximadament 73° a 135° est. Des de 1918 la República de la Xina va funcionar exactament cinc: Kunlun a UTC+5:30, Sinkiang–Tibet a UTC+6, Kansu–Shensi a UTC+7, Chungyuan a UTC+8 i Kungshan a UTC+8:30. El 1949 es van abolir tots cinc i el país es va posar en un rellotge: hora de Pequín, UTC+8. L'efecte és més visible a l'extrem oest, on a Kashgar el sol de mig hivern no surt fins al voltant de les deu del matí pel rellotge oficial. A la pràctica, una segona hora no oficial, l'hora de Xinjiang o Ürümqi, dues hores per darrere de Pequín, s'utilitza àmpliament a la vida diària d'allà, i la base de dades de zones horàries internacional inclou una entrada.
Delhi — L'Índia va fer la mateixa elecció pel mateix motiu indicat: la cohesió nacional. L'hora estàndard de l'Índia es va fixar l'1 de setembre de 1947 a UTC+5:30, calculada a partir d'un únic meridià a 82°30′ a l'est. Geogràficament l'Índia tindria tres zones; és més ample que els Estats Units contigus, que en tenen quatre. El sol surt uns noranta minuts abans a l'extrem oriental de l'Índia que a l'oest, i a Assam la posta de sol pot arribar cap a dos quarts de quatre de la tarda mentre continua la jornada laboral. Els jardins de te d'Assam han passat tranquil·lament una hora per davant del país a Tea Garden Time no oficial des de l'època britànica, i encara ho fan.
Moscou: Rússia va anar a l'inrevés i va mantenir onze zones horàries, més que cap altre país. Però es va centralitzar d'una manera diferent: durant la major part del segle passat, els horaris dels ferrocarrils soviètics i russos es van publicar a l'hora de Moscou a tota la xarxa, de manera que un passatger que embarcava a l'Extrem Orient va llegir una hora de sortida sense cap relació amb el sol fora de la finestra.
Melbourne: Austràlia és el contraexemple, i és instructiu. Com que l'horari d'estiu és una qüestió estatal més que federal, les tres zones horàries oficials d'Austràlia es converteixen en cinc durant sis mesos de l'any, incloses dues compensacions separades de mitja hora. Ningú va dissenyar això. Cada jurisdicció va respondre la pregunta per separat i aquesta és la forma que van fer les respostes. Fins i tot s'estén a ciutats úniques: Broken Hill, a Nova Gal·les del Sud, manté l'hora d'Austràlia Meridional.
Kuala Lumpur: Malàisia es va enfrontar a una versió més petita del mateix problema, una costura de mitja hora entre la península i l'est de Malàisia, i la va tancar en els darrers trenta minuts de 1981.
Entre ells, aquests cinc fan l'argument tan clar com es pot fer. Un rellotge pot ser precís o es pot compartir. En un país prou gran, no poden ser les dues coses, i tots els governs que s'han enfrontat a aquesta elecció han optat per compartir.