Un fus horari és un compromís. El sol es troba directament a sobre en un moment diferent a cada lloc de la Terra, i cap rellotge podria fer-ho mai, així que el món va acceptar arrodonir.
La majoria de les ciutats passen uns minuts i ningú se n'adona. Algunes ciutats passen més d'una hora, i un cop ho sabeu, podeu veure-ho al carrer.
Madrid és el desplaçament més gran d'aquest lloc. Espanya va adoptar el Greenwich Mean Time el 1901, que és el que demana la seva geografia; Espanya peninsular s'alinea amb Gran Bretanya, Portugal i el Marroc. Llavors, el 16 de març de 1940, els rellotges van avançar una hora per igualar l'Alemanya nazi, i mai es van tornar enrere. Ara Madrid avança uns 75 minuts per davant del seu propi sol a l'hivern i unes dues hores a l'estiu. Els espanyols dinen a les 14 h i sopen a les 21 h, però mesurats contra el sol, és a dir, a les 13 h i a les 20 h, exactament quan menja la resta d'Europa.
Kuala Lumpur i Singapur estan a prop, a uns 73 i 65 minuts, i hi van arribar junts. A les 23:30 del 31 de desembre de 1981, Malàisia va avançar la Malàisia peninsular mitja hora per tancar la diferència de temps amb Sabah i Sarawak. Singapur va seguir l'endemà. Singapur es troba gairebé exactament a l'equador, on la sortida del sol hauria de ser a les sis i la posta de sol a les sis, per sempre; en canvi, el sol surt cap a les set i baixa cap a les set.
Istanbul té 64 minuts i hi va arribar per una ruta diferent: Türkiye va abolir l'horari d'estiu el 2016 i va fixar el país de manera permanent a UTC+3, una zona construïda per al meridià 45. A finals de desembre, la sortida del sol d'Istanbul no arriba fins cap a dos quarts de vuit.
Buenos Aires és als 54 minuts, i l'efecte és famós sense ser entès. Argentina utilitza UTC−3; geogràficament pertany a UTC−4. La llum del vespre s'encén absurdament tard, el sopar comença a les deu, els restaurants s'omplen a les onze. Buenos Aires no és una ciutat tardana per temperament. És una ciutat tardana per aritmètica.
Lagos és als 46 minuts, Baku als 40, Seül i Karachi als 32, Hong Kong als 23, Toronto als 18.
El que els connecta és que cap d'aquests desplaçaments va ser creat per un astrònom. El de Madrid va sorgir d'un gest diplomàtic. El de Singapur prové d'una decisió presa en un altre país. El de Seül és el residu de sis canvis de rellotge en un segle, cap dels quals no tenia res a veure amb el cel.
Teheran és el valor atípic que demostra el punt. L'Iran es va negar a arrodonir: utilitza UTC+3:30, una de les poques zones de mitja hora del món, escollida perquè el meridià nacional aterri gairebé exactament en un desplaçament net. El rellotge de Teheran es troba a pocs minuts del seu propi migdia solar, i confon permanentment el programari de programació de tots els altres.