Hora local actual a Viena

Hores de llum al llarg de l'any a Viena

Sabíeu que...?

Viena va construir un rellotge per celebrar un Imperi i va començar a funcionar l'any que va acabar l'Imperi

La ciutat de Viena té uns 220.000 pisos.

S'asseuen en més de 2.300 edificis municipals i allotgen més de 500.000 persones, cosa que converteix el govern de la ciutat en el propietari municipal més gran d'Europa. Si sumeu els aproximadament 200.000 habitatges cooperatius construïts amb subvencions municipals, s'arriba a una xifra sorprenent: entre la meitat i el 60% de tots els vienesos viuen en habitatges protegits.

Només un 20% dels residents de Viena són propietaris de la seva casa. Per al conjunt d'Àustria, la xifra se situa al voltant del 51%. Viena és una ciutat de llogaters, i sembla satisfet de ser-ho.

Es va construir deliberadament i lentament. Els socialdemòcrates van guanyar les primeres eleccions de la postguerra a Viena el 1919, heretant una ciutat on l'amuntegament era tan greu que la tuberculosi es coneixia com "la malaltia de Viena". El seu primer programa d'habitatge va demanar 25.000 pisos en cinc anys. L'any 1935, al voltant de l'11% de la població vivia en unes 400 finques municipals. Després de la Segona Guerra Mundial, la ciutat va construir altres 96.000 pisos entre 1947 i 1970, i mai no ha venut l'estoc, ni als anys vuitanta, ni als noranta, no des d'aleshores.

Karl-Marx-Hof, inaugurat el 1930, té més d'un quilòmetre i conté més de 1.200 pisos. A la inauguració, l'alcalde Karl Seitz va dir que "quan ja no siguem aquí, aquestes pedres parlaran per nosaltres".

El rellotge: que és una cosa útil per saber abans de mirar què va posar Viena al seu rellotge més famós.

A Hoher Markt, la plaça més antiga de Viena, un rellotge modernista s'estén per un pont de deu metres entre dues meitats de l'edifici d'una companyia d'assegurances. Va ser dissenyat pel pintor Franz von Matsch, per encàrrec de la companyia d'assegurances Anker, i construït entre 1911 i 1914. Es coneix com l'Ankeruhr.

El mecanisme és una desfilada. Dotze personatges històrics —Marc Aureli, Carlemany, Maria Teresa, Haydn i altres— creuen la cara del rellotge de quatre metres, un per hora, tot el dia. Al migdia els dotze passen per torn, cadascun acompanyat de música de la seva època. L'espectacle dura uns deu minuts i encara atrau una multitud cada dia.

Va ser construït per passejar els segles dels Habsburg a través d'un pont, una vegada per hora, per sempre.

Aleshores la Primera Guerra Mundial ho va aturar tot.

Entre la seva finalització i el 1918, el rellotge va funcionar dos cops. Una vegada en l'aniversari de l'emperador Franz Joseph el 1915, i una altra en el seu aniversari el 1916. Això va ser tot. Un monument a la continuïtat imperial, encès dues vegades com a gest d'aniversari, en una guerra que desmantellava l'imperi que commemorava.

L'Ankeruhr va entrar en funcionament a temps complet el 1918, l'any que l'Imperi Austrohongarès va deixar d'existir. L'any següent, el partit que passaria el segle següent construint 220.000 pisos va guanyar la ciutat.

Hi va haver un ajust. La música del migdia havia estat l'Himne Imperial. Sense cap imperi per tenir un himne, va ser substituït per una selecció de The Creation de Haydn. El compositor es va mantenir igual: Haydn també havia escrit l'Himne Imperial, i Haydn és ell mateix una de les dotze figures que creuen el pont.

Viena és una de les poques ciutats on el rellotge local és una peça de teatre cívic més que una infraestructura. L'Ankeruhr no és precís amb el segon, no es sincronitza amb res i no ho està intentant.

Té una feina, i és estranya: recordar-te, una vegada a l'hora i correctament al migdia, que passen segles tant si algú està mirant com si no. L'imperi on es va construir va durar quatre anys després que s'acabés el rellotge. El rellotge ja fa més d'un centenar.